4. Entrevista a Rosa Teixidor recollint la memòria d'aquells anys.

Fitxa Tècnica

Nom: Rosa
Cognoms: Teixidor Ruiz
Data de naixement: 8 març de 1929
Lloc de naixement: Barcelona
Nombre de germans: 1
Lloc que ocupa entre els germans: segona
Ocupacions laborals: jubilada
Estat civil: viuda
Nombre de fills: tres
Religió: catòlica practicant
Afilació política i/o sindical: cap
Associació cultural i/o veïnal: cap
Participació en moviments socials: cap


Testimoni de Rosa Teixidor Ruiz

Jo era molt petita quan va començar la guerra, tenia 7 anys. Vivia a Barcelona amb els meus pares i el meu germà Miquel al carrer Florida Blanca n 14, el nom el se perquè ho he sentit dir a casa meva.
Al principi de la guerra recordo soldats amunt i avall però poca cosa més. Els meus pares tenien una perruqueria d’home i dona al davant de casa. A finals de l’any 36 els van prendre el negoci, hi a la meva mare la van fer anar a treballar en una altra perruqueria d’un sindicat, al carrer Muntaner.
Teníem una casa a Cornellà, a la que hi anàvem els caps de setmana i per vacances. I hi havia temporades que ens hi estàvem el meu germà i jo amb la meva àvia. Els meus pares es deien Pepita i Josep. I el dia de St. Josep de 1937, nosaltres erem a Cornellà, i els meus pares treballant a Barcelona. Van pujar a Cornellà per celebrar el seu sant a l’hora de dinar. Quan van tornar a Barcelona a la tarda es van trobar que havien tirat una bomba a la nostra escala. Hi van morir 13 persones, ja que els nostres replans eren de quatre portes i els veïns hi solíem sortir a xerrar. I la bomba va caure per l’ull de l’escala.
La portera de l’edifici va quedar enterrada a la seva porteria durant tres dies. Però la dona era sorda, sort que tenia un xiulet a la butxaca per si mai li passava res; al quedar enterrada va anar tocant el xiulet fins que els bombers la van sentir i així la van trobar i la van poder treure d’allà.
A partir d’aleshores els meus pares, el meu germà, la meva àvia i jo vam haver d’anar a viure a la casa de Cornellà, ens havíem quedat sense casa.
Abans de caure la bomba, al meu pare l’havien vingut a buscar tres o quatre cops amb les pistoles; un dependent de la seva perruqueria el va denunciar perquè anava a domicili ( ja que no era permès anar a domicili) a tallar el cabell a un senyor que era agent de borsa. Però que era paralític. Peró mai es van arribar a endur el meu pare. A aquest senyor que li tallava el cabell se’l van emportar i ja mai no en varem saber res més.

Un cop a Cornellà, el pare es va posar malalt i era la meva mare la que havia de treballar. Baixava cada dia a peu des de Cornellà per anar a treballar a la perruqueria del sindicat, al carrer Muntaner. Durant la guerra varem passar gana, ja que no hi havia menjar i no teníem cèntims, i els pocs que teníem anaven destinats al metge o medicaments per curar al meu pare. El meu germà i jo haviem d’anar a buscar herbes al bosc per menjar: verdolagues i cosconilles. També anàvem a buscar menjar a Cornellà de Baix, on hi havia el Sindicat de Verdures, que donaven menjar. El meu germà i jo ens hi passàvem hores fent cua.
Una vegada se’m van gelar el peus! fent cua. Perquè vam passar molt fred i vaig arribar a casa amb molt de mal als peus i sense poder-los moure. I el metge va dir que era que se m’havien gelat. Vaig haver d’estar tres mesos estirada amb els peus mirant a la llar de foc.
A Cornellà ens hi vam estar uns quatre anys. Quant es va acabar la guerra el 1939 el meu pare estava més bé de salut. Li van tornar unes peces de perruquer que els havien requisat amb la perruqueria. Un rentacaps i un sillón de perruqueria, i els meus pares van obrir una perruqueria més petita a Cornellà.
Un dia els meus tiets que vivien a Barcelona ens van dir que havien agafat pa oli i sucre, i vam baixar tots a menjar-ne i a celebrar que s’havia acabat la guerra. Mai més n’he tornat a menjar de l’empatx que vam agafar jo i el meu germà.
Al cap d’un any varem tornar a Barcelona i vam anar a viure a un pis a la ronda St. Antoni n 24. Allà vam obrir una orxateria on també veníem gelats i nata... i així vam tornar a començar. Teníem una màquina de fer nata, i després de la guerra, la gent feia molt de temps que no en menjava, doncs vam poder treballar molt. Jo tenia onze o dotze anys i em vaig posar a ajudar. Sembla que després d’una guerra la gent no hauria de tenir diners, peró en van sortir. És el que sempre passa amb les guerres, uns es queden a dalt de tot i uns a baix de tot, la gent venia coses, feia estraperlo i hi havia diners. El negoci ens va anar força bé. Vam ser dels primers que vam començar a fer aixó que ara es fa de les boles de gelat en una copa.