1. El Marc històric de l'època. Espanya i Catalunya entre 1936 i 1950

El Front Popular

Al carrer, la crispació va anant augmentant. Hi va haver onades de vagues, crema d’esglésies, assassinats de burgesos i de gent del clergat i enfrontaments armats entre falangistes i militars de les organitzacions obreres, que en molts casos van acabar en mort dels dos bàndols a la vegada un grup de militars dirigits per el general Mola que és un entre molts altres, pensaven en un cop d’estat militar per enderrocar la república. Un altre punt important que va causar el caos va ser la poca determinació i autoritat que tenia en aquell moment el govern i la desunió que hi havia dintre de la mateixa coalició feta entre els partits republicans d’esquerres i el front popular.
Això va causar que en l’any 1936 hi hagués l’assassiant del tinent Castillo, un assassinat provocat per la dreta, i això finalment va acabar amb l’assassinat de Calvo Sotelo que era un líder de la dreta , la crispació de la dreta causat per aquest fet va acabar amb l’alçament militar l’any 1936 que acabaria convertint-se amb el cop d’estat del general Francisco Franco.

General Francisco Franco i General Mola.

Vida de la gent durant la guerra

Durant la guerra la vida de la gent a Espanya com es pot suposar era dolenta però va haver-hi llocs on la guerra va ser molt més dura com per exemple a Madrid i Barcelona ja que eren les dos ciutats més grans i importants, va haver-hi altres ciutats on es defensava la república que també van patir una guerra molt dura com a Guernica que està a al PaÍs Basc on defensava la república i on es a patir uns bombardejos molt durs on i va morir molta gent, bombardejos executats per la aviació Condor que era una aviació Nazi.
En llocs on el cop d’estat va guanyar abans com a les dues Castelles, Galícia, Càceres, part d’Andalusia occidental, Navarra, les Balears i les Canàries, aquests llocs al haver-se rendit al cop d’estat no van patir una guerra tan cruel i també sabent que la guerra del cop d’estat va ser molt llarga i dura.


La repressió dels vençuts

La post guerra en la zona republicana va ser molt dura ja que les zones on hi havia la important producció agrícola estava dominada per els “nacionals” que és com s’anomenava al bàndol franquista, això va produir un augment de la fam en els llocs republicans. I apart les autoritats van determinar la quantitat d’aliment que podia rebre cada família i això va causar que les famílies que estaven en territori nacional rebessin més aliment i els que estaven en zona republicana rebessin menys.

Vandera Republicana

2.Apropament als fets a partir de les fonts directes: Documents oficials relacionats amb la vida de la gent.

Imatges i Cartells de l'època.

Imatge del 19 de juliol del 1936, de les rambles de Barcelona, on es van construïr barricades per lluitar amb l'exèrcit de Franco.

Avió de la legió condor. Enviat pels Nazis.

Imatge del mercadal de Girona.

Imatge de la ciutat de Guernika després del bombardeig

Imatge del bombardeig a Barcelona.

Cartells del Front Popular:

Cartells Republicans

Cartell del Partit Comunista. Cartell de la FAI

Aquestes dues portades pertanyen al diari “La Vanguardia”. Podem observar que una d’elles és del dimecres 25 de gener i l’altre del divendres 27 de gener del 1939, dos dies despres que les tropes franquistes havien derrotat als republicans i havia triumfat el cop. El dia de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona, La Vanguardia no va sortir al carrer per motius obvis. El diari d’aquell dia (26 de gener del 1939) quedava ubicat al bàndol republicà i en el context de la guerra, informava dels horrors des del costat del combat. Per això davant de la situació que venia, els responsables del diari van deixar la redació i els tallers.
És interessant comparar les dos portades, és un perfecte testimoni que es converteix en víctima de la Guerra. Es pot veure clarament la propaganda dels dos bandols en cada portada. La portada en què es defensaven els republicans, cridava la resistència dels barcelonins i de les tropes rapúblicanes. En canvi la portada del dia 27 la crònica va ser redactada des del bandol vencedor, és a dir, la dels nacionals.

3. Fotografies

Fotografíes






En aquetsa fotografía es poden veure els carros de combat espanyols comamndats pel dicatador i general Francisco Franco pels carrers de Barcelona.


Imatge en la que es veu el coronel Ricardo Sanfeliz Permanyer, saludant al dictador Francisco Franco. Aquesta foto ha estat extreta d'un album que actualment pertany a la família Sanfeliz.

Medalles que pertanyien a Alberto Sanfeliz. Van ser entregades a la seva família desprès del seu assasinat a Montjuïc (Barcelona) després d'una revolta pública.

4. Entrevista a Rosa Teixidor recollint la memòria d'aquells anys.

Fitxa Tècnica

Nom: Rosa
Cognoms: Teixidor Ruiz
Data de naixement: 8 març de 1929
Lloc de naixement: Barcelona
Nombre de germans: 1
Lloc que ocupa entre els germans: segona
Ocupacions laborals: jubilada
Estat civil: viuda
Nombre de fills: tres
Religió: catòlica practicant
Afilació política i/o sindical: cap
Associació cultural i/o veïnal: cap
Participació en moviments socials: cap


Testimoni de Rosa Teixidor Ruiz

Jo era molt petita quan va començar la guerra, tenia 7 anys. Vivia a Barcelona amb els meus pares i el meu germà Miquel al carrer Florida Blanca n 14, el nom el se perquè ho he sentit dir a casa meva.
Al principi de la guerra recordo soldats amunt i avall però poca cosa més. Els meus pares tenien una perruqueria d’home i dona al davant de casa. A finals de l’any 36 els van prendre el negoci, hi a la meva mare la van fer anar a treballar en una altra perruqueria d’un sindicat, al carrer Muntaner.
Teníem una casa a Cornellà, a la que hi anàvem els caps de setmana i per vacances. I hi havia temporades que ens hi estàvem el meu germà i jo amb la meva àvia. Els meus pares es deien Pepita i Josep. I el dia de St. Josep de 1937, nosaltres erem a Cornellà, i els meus pares treballant a Barcelona. Van pujar a Cornellà per celebrar el seu sant a l’hora de dinar. Quan van tornar a Barcelona a la tarda es van trobar que havien tirat una bomba a la nostra escala. Hi van morir 13 persones, ja que els nostres replans eren de quatre portes i els veïns hi solíem sortir a xerrar. I la bomba va caure per l’ull de l’escala.
La portera de l’edifici va quedar enterrada a la seva porteria durant tres dies. Però la dona era sorda, sort que tenia un xiulet a la butxaca per si mai li passava res; al quedar enterrada va anar tocant el xiulet fins que els bombers la van sentir i així la van trobar i la van poder treure d’allà.
A partir d’aleshores els meus pares, el meu germà, la meva àvia i jo vam haver d’anar a viure a la casa de Cornellà, ens havíem quedat sense casa.
Abans de caure la bomba, al meu pare l’havien vingut a buscar tres o quatre cops amb les pistoles; un dependent de la seva perruqueria el va denunciar perquè anava a domicili ( ja que no era permès anar a domicili) a tallar el cabell a un senyor que era agent de borsa. Però que era paralític. Peró mai es van arribar a endur el meu pare. A aquest senyor que li tallava el cabell se’l van emportar i ja mai no en varem saber res més.

Un cop a Cornellà, el pare es va posar malalt i era la meva mare la que havia de treballar. Baixava cada dia a peu des de Cornellà per anar a treballar a la perruqueria del sindicat, al carrer Muntaner. Durant la guerra varem passar gana, ja que no hi havia menjar i no teníem cèntims, i els pocs que teníem anaven destinats al metge o medicaments per curar al meu pare. El meu germà i jo haviem d’anar a buscar herbes al bosc per menjar: verdolagues i cosconilles. També anàvem a buscar menjar a Cornellà de Baix, on hi havia el Sindicat de Verdures, que donaven menjar. El meu germà i jo ens hi passàvem hores fent cua.
Una vegada se’m van gelar el peus! fent cua. Perquè vam passar molt fred i vaig arribar a casa amb molt de mal als peus i sense poder-los moure. I el metge va dir que era que se m’havien gelat. Vaig haver d’estar tres mesos estirada amb els peus mirant a la llar de foc.
A Cornellà ens hi vam estar uns quatre anys. Quant es va acabar la guerra el 1939 el meu pare estava més bé de salut. Li van tornar unes peces de perruquer que els havien requisat amb la perruqueria. Un rentacaps i un sillón de perruqueria, i els meus pares van obrir una perruqueria més petita a Cornellà.
Un dia els meus tiets que vivien a Barcelona ens van dir que havien agafat pa oli i sucre, i vam baixar tots a menjar-ne i a celebrar que s’havia acabat la guerra. Mai més n’he tornat a menjar de l’empatx que vam agafar jo i el meu germà.
Al cap d’un any varem tornar a Barcelona i vam anar a viure a un pis a la ronda St. Antoni n 24. Allà vam obrir una orxateria on també veníem gelats i nata... i així vam tornar a començar. Teníem una màquina de fer nata, i després de la guerra, la gent feia molt de temps que no en menjava, doncs vam poder treballar molt. Jo tenia onze o dotze anys i em vaig posar a ajudar. Sembla que després d’una guerra la gent no hauria de tenir diners, peró en van sortir. És el que sempre passa amb les guerres, uns es queden a dalt de tot i uns a baix de tot, la gent venia coses, feia estraperlo i hi havia diners. El negoci ens va anar força bé. Vam ser dels primers que vam començar a fer aixó que ara es fa de les boles de gelat en una copa.

5. Entrevista a Rosa Teixidor

Resum

La Rosa Teixidor actualment té 80 anys. Tenía 7 anys quan va patir la guerra. En el moment de l'esclat vivia a Barcelona. Allà li va caure una bomba a casa, i ella i la seva família van haver d'anar a viure a la casa d'estiueig de Cornellà.
Els seus pares eren perruquers i els del sindicat els van pendre el negoci.
Durant la guerra van passar molta gana, i per menjar havíen d'anar a buscar herbes al bosc. Aquesta és la situació d'una família mitjana durant la guerra civil, que no tenia cap ideologia política però que va patir la guerra en bàndol Republicà.

Finalment en acabar la guerra van poder obrir un negoci i van poder refer la seva vida.

6. Fragments de l'entrevista:

"Durant la guerra varem passar gana, ja que no hi havia menjar i no teníem cèntims, i els pocs que teníem anaven destinats al metge o medicaments per curar al meu pare. El meu germà i jo havíem d’anar a buscar herbes al bosc per menjar"


"Sembla que després d’una guerra la gent no hauria de tenir diners, però en van sortir. És el que sempre passa amb les guerres, uns es queden a dalt de tot i uns a baix de tot, la gent venia coses, feia estraperlo i hi havia diners"

Comentari personal de l'experiència

Aquest treball ha sigut un projecte interessant per investigar un moment que va quedar marcat en l’història de Catalunya. Moltes persones van patir la Guerra Civil i entre elles, alguns familiars propers. Tot i que ja fa anys que aquesta guerra va acabar, encara influeix sobre la política i la vida al carrer.
Però si no fem coses com aquesta, la nostra generació no sabrà el que representa un guerra entre ciutadans del mateix país. D’aquí a pocs anys ja no quedaran testimonis directes; si no volem que es repeteixi un desastre com aquest hem d’aprendre dels que el van viure.
Ha estat interessant entrevistar els nostres avis per saber realment com van viure la Guerra i per què ens expliquessin les seves vivències, però per l’altre banda hem tingut molt poc temps per fer-lo ja que entre mig vam haver de treballar en el projecte de recerca i això ha suposat un problema. Hem après moltes coses i gràcies a aquest projecte ara coneixem una mica millor el passat dels nostres avis i de molts espanyols que van patir la Guerra.